5
post-template-default,single,single-post,postid-5,single-format-standard,stockholm-core-2.3.2,select-theme-ver-9.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_menu_,qode-mobile-logo-set,qode-wpml-enabled,wpb-js-composer js-comp-ver-6.9.0,vc_responsive

És possible compensar la pensió d’aliments amb altres deutes?

Són molts els clients que ens pregunten si és possible compensar la pensió d’aliments que han de pagar als seus fills, amb el deute que té la seva ex parella o el seu ex cònjuge. Alguns d’ells ho pregunten amb el propòsit de deixar de pagar la pensió d’aliments fins quedar liquidat el deute, i altres perquè ja van deixar de pagar la pensió fa temps i després de rebre la demanda executiva en la qual els reclamen les pensions degudes, pretenen al·legar l’existència d’un crèdit al seu favor per no pagar el deute.

Doncs bé, la resposta per tots dos supòsits és la mateixa: NO, no es pot compensar la pensió d’aliments amb cap altra despesa o deute que tingui l’altre progenitor.

Cada cas és diferent i cal valorar-los de forma individualitzada.

En primer lloc s’ha de tenir-se en compte que l’art. 1.196 del Codi Civil estableix els requisits que s’han de complir perquè procedeixi la compensació de deutes, que són:

 

  1. Que cadascun dels obligats  ho estigui principalment, i sigui alhora creditor principal de l’altre.
  2. Que ambdues deutes consisteixin en una quantitat de diners, o, sent fungibles les coses degudes, siguin de la mateixa espècie i també de la mateixa qualitat, si aquesta s’hagués designat.
  3. Que els dos deutes estiguin vençuts.
  4. Que siguin líquides i exigibles.
  5. Que sobre cap d’elles hi hagi retenció o contesa promoguda per terceres persones i notificada oportunament al deutor.

 

Quan parlem de la possibilitat de compensar la pensió d’aliments no es compleix el primer dels requisits previst en el citat precepte, això és identitat entre els deutors recíprocs, puix que el que ha de pagar la pensió d’aliments és el progenitor no custodi, mentre que qui té dret a percebre la pensió són els fills menors i no el progenitor custodi, amb la qual cosa els subjectes beneficiaris de cadascuna de les obligacions són diferents.

D’altra banda, els motius d’oposició a una demanda d’execució de títols judicials, en aquest cas  per impagament de pensions, es troben regulats en la Llei d’Enjudiciament Civil com a numerus clausus, en concret a l’art. 556 (pagament, caducitat, pactes i transaccions), art. 558 (pluspetició) i l’art. 559 (defectes processals), sense que es trobi inclòs com a motiu d’oposició la compensació de crèdits.

Finalment, la possibilitat de compensar la pensió d’aliments amb altres crèdits queda expressament exclosa a l’art. 237-12 del Codi Civil de Catalunya, que estableix que “El dret d’aliments és irrenunciable, intransmissible i inembargable, i no es pot compensar amb el crèdit que, si escau, l’obligat a prestar-ho tingui respecte de l’alimentat.

No obstant això, malgrat l’exposat, la Interlocutòria de l’Audiència Provincial de Barcelona de 9 de novembre de 1999, admet la compensació en un supòsit de pensions  d’aliments respecte a dos fills que ja gaudien d’independència econòmica consolidada, en considerar que, havent-se decretat la retroactivitat de l’extinció de la pensió d’aliments, l’executant ve obligada a la devolució de les quantitats que ha percebut per tal concepte en haver-se produït un enriquiment injust.

 

Jéssica González Haro, GLES Advocats